Bona tarda, Catalunya. Bona tarda, Balears

He tingut la sort d'estar per segon cop en la meva vida a TVE Catalunya.

La primera visita va ser entre als vuit o deu anys. El cole ens va portar a Miramar com a espectadors del programa infantil i, haig de reconèixer, no en recordo gairebé res.

Ara he anat a les instal·lacions de Sant Cugat i no crec haver disfrutat tant com quan hi vaig anar de petit.

A RTVE Catalunya cal anar amb reverència. Van ser ells qui van lluitar per una televisió en català amb les limitacions, afegides al règim imperant, de la seva dependència de Madrid.

Però, tornant al tema, la visita em va provocar una sensació una mica rara.

D'una banda l'altíssim nivell en part de l'equipament que, en comparació amb altres elements, dóna una sensació de desequilibri, que jo vaig suposar, fruit de manca d'autonomia en la decisió de les inversions.

Però el que més em va impressionar va ser el contrast entre els immensos espais i la poca gent que s'hi veu.

L'hora de la visita no era la de major densitat de treball però es podia palpar, fins i tot se'n va parlar força en la visita, la regulació de plantilla que està fent TVE.

I és que cal agafar el toro per les banyes i posar sobre la taula l'excedent de personal que ha provocat l'avanç tecnològic que hem viscut.

Per a fer televisió, com la majoria de coses, ja no cal tanta gent com calia fa anys i no pensem que, en ser un tema tecnològic només sobren tècnics, també calen menys periodistes, administratius, conserges, documentalistes, directius ... Penso que afecta a tots els llocs de treball.

TVE ha començat a fer els deures i la resta de televisions amb més de quinze anys hauran d'anar seguint, d'una manera o d'altra, el camí.

De tota manera, això no te res a veure amb la discussió sobre la necessitat de mitjans de comunicació públics, i no cal estendre's en aquest tema perquè fent servir el comanament a distància a casa ja es veu de què estic parlant.