Amsterdam '11

M'imagino que el que s'espera d'aquesta entrada és la resposta a "quines són les novetats de l'IBC?", típica pregunta que ens hem de sentir cada cop que tornem de la fira. Però la veritat és que ja fa anys que les fires han deixat de ser plataforma de presentació de novetats. Com a molt podem assistir a alguna posta de llarg, és a dir, veure equips que fa temps que s'estan anunciant però tal com està el percal no hi ha fabricant que s'esperi a tenir el producte acabat i provat per a fer-ne la presentació a la fira.

El que si hem de reconèixer és que l'IBC és a prova de crisi. La fira continua impressionant per la seva extensió, tant de superfícies com d'exhibidors i, tot i que semblava que no hi havia tanta gent, en la seva pàgina web declaren un increment del 4% de visitants respecte al 2010.

En aquesta entrada em centraré en dos temes, el 3D i els ordinadors tauleta. Tampoc no és que siguin els més importants però són dels que em ve més de gust parlar.

3D

El gran tema de moda. És inevitable no parlar del 3D però no és gens fàcil predir-ne el futur. Tots veiem que anirem cap a la tridimensionalitat però no sabem ni com ni quan.

D'una banda els fabricants no se n'obliden, estan adaptant les línies de producte, o traient-ne variants, per a poder produir en 3D. Ningú no vol que no sigui dit que no està en aquesta línia.

Curiosament, on el 3D te molta sortida és en el mercat industrial (o semi-domèstic). En un esclat d'horterisme sembla que el gran públic aprecia molt tenir el típic vídeo bbc en 3D. I així veiem com empreses emblemàtiques del sector anuncien i promocionen camaretes 3D per a aquest sector.

I per a assenyalar una cara i una creu del 3D, en la part positiva tenim els avanços en la mesura i correcció d'aquestes produccions, mitjançant analitzadors d'imatge, i el treball en el visionat sense ulleres, que de moment està molt lligat a la posició. En la part negativa hi ha les queixes de la gent que porta anys i panys treballant i lluitant en aquest tema que veuen com van sortint gurús del 3D com a bolets, amb una manca de professionalitat que fa témer que els usuaris ho veiem tot com a venda de fum.

Tauletes

Ja sé que no sóc "à la page" però no em puc deixar de sorprendre per l'ús extensiu dels ordinadors tipus tauleta, evidentment amb l'iPad com a capdavanter, que hi ha arreu.

En la part professional s'han incorporat com a equip auxiliar, sobre tot com a comanament o remot, i en la part d'usuari, es dóna per acceptat que tothom en té i el fa servir mentre veu la tele.

El concepte de les tres pantalles del que es parlava fins fa poc ha quedat restringit a dues i és que ja es pressuposa que l'ordinador-tauleta incorpora les comunicacions del mòbil.

Podem veure les tauletes com a receptors portables, com a canals de retorn, com a receptors secundaris o com a entreteniments en les pauses d'emissió.

Potser la pregunta que quedaria en l'aire és on queda el telèfon mòbil com a receptor.

I per a tancar l'escrit, reiterar la meva admiració per la ciutat d'Amsterdam, com sempre deliciosa.

Xarxes socials

L'altre dia el meu amic Albert ens comentava que havia posat la seva empresa al Facebook i al Twitter.
El primer que vàrem fer, com correspon als bons amics, va ser desacreditar-lo i dir-li de tot, però com tampoc teníem res millor de què parlar, vàrem estar donant voltes al tema i em fa l'efecte que no l'he sabut tancar.

Els arguments que ens donava per a aquesta "socialització" són els problemes que té per a fer arribar la seva informació comercial al "gran mercat".

• La publicació d'anuncis en mitjans del sector és cara i de dubtosa rendibilitat.
• Quan ha intentat personalitzar enviaments d'informació ha rebut un allau d'amenaces de denúncia per incompliment de la llei de protecció de dades.
• El sector audiovisual ha baixat de l'exclusivitat on tradicionalment l'havien situat els preus i la dificultat tècnica i ja és un tema de "gran públic" que es pot permetre fer despeses en aquest sector (i fa més cas d'una resposta de Google que d'una publicació especialitzada, afegeixo jo).
• La millor propaganda és el boca-orella (tot i que l'Albert, com la majoria de gent, li'n diu boca a boca), el "col·leguisme" i ens ho exemplificava amb la inauguració d'una discoteca per a canalla a l'Eixample de Barcelona on la convocatòria via aquests mitjans va multiplicar per cinc l'aforament del local omplint el carrer de Casanoves d'adolescents (ja sé que hi ha miler d'exemples però quan els vius personalment pugen de rang).
• I la inclusió en Facebook i Twitter és gratuïta (a banda del treball però tots sabem que les hores d'enginyer no cotitzen). En el pitjor dels casos, segons ell, es queda a zero, no hi ha beneficis però tampoc hi ha hagut pèrdues.
• Tampoc és que tot siguin flors i violes, perquè la magnitud de l'oferta rebuda fa que trivialitzem molt totes les entrades, i això en cas que les rebem. El mateix Albert reconeixia que havia anat donant-se de baixa de canals de Twitter perquè no donava l'abast

Nosaltres el rebatíem amb el clàssic argument que cal separar la vida privada dels negocis, que per a temes professionals ja hi ha altres mitjans com el Linkedin (tot i que tampoc sigui l'eina que necessita per al tema que plantejava, però com que també és gratis ...).

De fet sempre ha existit aquesta interrelació, o si més no l'intent. A més, en un món ideal on el nostre treball fos la nostra passió, on millor trobar gent afí que en l'entorn de desenvolupament dels nostres interessos?

D'una banda cal reconèixer que cadascú té les habilitats socials que la seva evolució cerebral li ha donat. A mi m'ofenen les irrupcions comercials no demanades en el meu món personal, però com que tampoc tinc clar quina resposta donar, acostumo a deixar les sol·licituds d'"amistat" al Facebook en la vall de Josafat, a l'espera del judici final.

I d'altra banda, l'assaig d'Alessandro Baricco "Los bárbaros" m'ha fet entreveure que hi ha alguna cosa més, aquests canvis en la comunicació no són només un canvi de mitja i, sincerament,continuo amb els mateixos dubtes que al començament.

La TV del futur

Fa pocs vaig semi-assistir a una jornada organitzada pel CAC i la UPF sota el nom de la TV del futur.

I dic semi-assistir perquè em vaig perdre la meitat dels ponents. La convocatòria era a mitja tarda i tinc un company de treball amb una habilitat especial per a, ignorant les fabuloses possibilitats planificadores de l'Outlook, convocar reunions en hores totalment incompatibles amb la meva resta de tasques. En fi, com deia aquell, sin acritú...

Però tornem a la jornada, que és el què ens interessa.

En el pla organitzatiu, vaig trobar a faltar l'anunciat debat entre els ponent, ja que no sempre podem tenir en la mateixa taula, a més dels esmentats més avall, en Pere Vila de RTVE i en Joan Rosés d'Activa Multimèdia, i, francament, els torns oberts de paraula, rarament estan al nivell.

Hi ha tres punts de la jornada que em van cridar força l'atenció:

1. L'assistència de només quatre persones de la meva empresa. La veritat és que hi havia molt poca assistència de gent del sector però m'ha deixat una mica parat que, amb els vents que corren, no sols tecnològiques i de crisi econòmica sinó de pressió empresarial i política, només quatre persones s'hagin acostat a aquest acte a sentir per on pot anar el futur del nostre sector.
2. Des que vaig entrar fins al final de l'acte no vaig sentir a dir "3D", ningú s'hi va referir. Ja he dit que em vaig perdre la presentació i les dues primeres ponències en les què, segons em van dir, si que se'n va parlar però no sé si té gaire gràcia perquè un dels oradors era l'Andrés Roman de Sony, fabricant de televisors.
3. Hi ha un gran batibull pel que fa a conceptes i noms. Un exemple d'aquesta confusió fou el títol de la xerrada d'en Jaume Teodoro, de Lavinia, "Del televisor a la tele". Fem servir de manera aleatòria les paraules informàtica, televisor, audiovisual, internet, pantalla, xarxa, televisió, web ... per a referir-nos a conceptes poc definits. No estic segur si es tracta d'ignorància, de falta de rigor o d'una confusió buscada, i en aquest cas s'obre un ventall de misèries humanes que millor deixem aquí.

La conclusió general que en vaig treure de les xerrades és que tots tenim una sensació de moviment de terra sota els peus, el fantàsticament simple model de Shannon se'ns està complicant, apareixen branques i canvien actors.

En fi, com el tema té teca, em permetreu que el vagi desenvolupant en futures entrades.

Les tres pantalles

Un dels efectes de la "digitalització" (conversió del material audiovisual en fitxers informàtics), o millor dit de la monetització (i sorry per l'anglicisme), és l'obsessió per re-aprofitar al màxim el material produït, ja sigui en la mateixa plataforma o en mitjans diferents.

Des de la banda de l'espectador, quan miro la tele tinc una sensació permanent de "déjà-vu". Les repeticions, els programes de zàping o el canvi entre canals TDT germans de grup em deixa flotant en el temps, saltant endavant i endarrere entre el passat i el futur.

Però més que de les repeticions temporals, del que jo volia parlar és de les espacials, del fenomen multi-dispositiu, o tri-pantalla que sembla que és el nom que quedarà.

A aquestes alçades ja ens han fet creure que la gent ja no mira la tele, que els programes se segueixen per internet.

També ens han convençut per a estar enganxats al mòbil per a veure en tot moment els èxits de l'esport espanyol (per cert, a l'hora de triar haguéssim pogut decantar-nos perquè l'estat espanyol destaqués en economia, ciència, literatura o, fins i tot, en tenir més població fent esport en lloc de ser l'estat amb els millors esportistes d'elit).

No podem negar la forta tendència a repartir la difusió entre la tele, l'ordinador i el mòbil però aquesta diferenciació em recorda aquelles enquestes on la majoria diu que veu els reportatges culturals de la 2 i el 33 però els mesuradors d'audiència coronen la Belén Esteban i companyia.

En les converses públiques, i publicades, tots estem d'acord en què a mitjans diferents es corresponen continguts i llenguatges diferents però el que es demana en les empreses és poder vendre tres cops el mateix producte. Es volen eines de traspàs del mateix material entre les diferents plataformes, pura conversió automàtica sense intervenció humana.

El tema és llarg i li anirem dant més voltes però volia fer una última reflexió, un dels motius pels que la tele 3D havia de triunfar era perquè ja havia molt material generat per al cinema que permetria un inici amb un catàleg important, però el 3D en el cinema busca espectacularitat en pantalla gran, just el contrari del que són les pantalles del mòbil o del notebook. Us imagineu veient Avatar en el tren o en la PC?

Per a no perdre'ns cap anunci

En veure la promoció d'El Periódico d'una tele portable, la Toshiba JournE M400, em vaig posar molt content. Vaig pensar, mira, ja tenim aquí el famós Mobile-TV que tant volen promocionar any rere any a l'IBC.

Però no, la tele de la promoció té el mateix sintonitzador de les teles de sobretaula i no és compatible amb l'estàndard DVB-H.

I tanta importància té diferenciar DVB-T de DVB-H o són les típiques punyetetes dels enginyers?

Doncs la veritat és que de cara als usuaris sí que no té cap importància, però ja que hi som intentarem fer una reflexió.

Els inicis, endur-se la tele de vacances

Qui no s'ha endut la tele a la torre o al càmping?

El tema no és broma, s'avalua en uns 100 milions els receptors NTSC portables amb bateries que hi ha en els Estats Units encara en època analògica.

El problema més greu eren les dimensions i pes dels receptors de tub i, d'altra banda, la forta degradació de la imatge amb la recepció de poc senyal i amb el moviment del receptor, per a no parlar de la re-sintonització en cada desplaçament.

TDT

Amb la TDT, que ha coincidit amb l'entrada de les pantalles més lleugeres de LCD i plasma en el mercat de gran consum, milloren els problemes del trasllat.

La TDT és més robusta i garanteix una millor recepció, tant amb baixos nivells de recepció com amb el moviment, a més, amb els plans de freqüència que es van projectar, es podrien cobrir diferents zones amb freqüències úniques.

Així doncs, ja hem arreglat el problema de les vacances i sembla que podem tancar el tema, però...

Què passa si volem seguir la telenovel·la mentre portem els nens al parc? o volem veure els gols del Barça del partit que ens coincideix amb el casament de la neboda? o volem distracció sense pensar en el tren quan tornem del treball a l'aparellada del Maresme?

Mobile-TV

Ai, las!!! Aquí ens estan movent el terra.

Ja no es tracta de fer el mateix, sinó d'usos diferents. La tècnica ja, gairebé, ha fet tots els seus deures i ara toca canviar la producció i realització.

L'últim canvi tècnic que afegim, és l'ampliació de l'estàndard DVB-T (el de la TDT normal) amb el DVB-H, pesat per a terminals portables de petites dimensions o handheld en terminologia anglosaxona, per tal de poder enviar via els canals de la TDT, a més de contingut audiovisual, paquets de fitxers i amb més robustesa, en augmentar el sistema de protecció d'errors.

Però, repeteixo, la pilota està en la teulada dels generadors de continguts i no hi entraré més perquè els artistes tenen la pell molt fina, i més amb els tècnics.

Només posaré l'exemple de la família Pera que s'hi han llançat de cap a la portabilitat.

WAP

I per a acabar-ho d'adobar, ens entren nous elements per la banda.

L'OMA, agrupació de fabricants d'equipament electrònic, treuen l'estàndard WAP que permet l'enviament de tot tipus de contingut a telèfons mòbils.

En el fons, estaríem parlant d'un sistema similar a l'anterior, la major diferència és que el canal de transmissió és el de la telefonia mòbil i hi accedim des del telèfon.

Telèfon-1 vs. TVportable-0

Evidentment, en tenir tan a mà la porta d'entrada, és molt més fàcil la implantació via WAP, com ja ho estan fent tant els operadors Movistar o Vodafone com els broadcasters com TV3.

A més, en el nostre país hem anat al preu per preu, sabata grossa i hem enfocat la TDT cap a la saturació de canals, en lloc de cap a la millora, per la qual cosa ho tenim molt pelut per a incloure canals de MobileTV en els múltiplex.

En resum, mentre que el WAP sembla que arrasa, el MobileTV no passa de ser un sistema en proves perpètues, amb casos aïllats d'implantació, com als Estats Units o a països rics de l'extrem orient.

Però, té importància o no?

Doncs des del punt de vista dels usuaris no.

M'hi jugo un pèsol que d'aquí dos dies qualsevol terminal que surti al mercat amb pantalla podrà rebre (sempre que paguem les corresponents quotes) qualsevol senyal emès, entre els que hi haurà DVB-T, DVB-H o WAP.

Això sí, se us gira feina productors.

Bona tarda, Catalunya. Bona tarda, Balears

He tingut la sort d'estar per segon cop en la meva vida a TVE Catalunya.

La primera visita va ser entre als vuit o deu anys. El cole ens va portar a Miramar com a espectadors del programa infantil i, haig de reconèixer, no en recordo gairebé res.

Ara he anat a les instal·lacions de Sant Cugat i no crec haver disfrutat tant com quan hi vaig anar de petit.

A RTVE Catalunya cal anar amb reverència. Van ser ells qui van lluitar per una televisió en català amb les limitacions, afegides al règim imperant, de la seva dependència de Madrid.

Però, tornant al tema, la visita em va provocar una sensació una mica rara.

D'una banda l'altíssim nivell en part de l'equipament que, en comparació amb altres elements, dóna una sensació de desequilibri, que jo vaig suposar, fruit de manca d'autonomia en la decisió de les inversions.

Però el que més em va impressionar va ser el contrast entre els immensos espais i la poca gent que s'hi veu.

L'hora de la visita no era la de major densitat de treball però es podia palpar, fins i tot se'n va parlar força en la visita, la regulació de plantilla que està fent TVE.

I és que cal agafar el toro per les banyes i posar sobre la taula l'excedent de personal que ha provocat l'avanç tecnològic que hem viscut.

Per a fer televisió, com la majoria de coses, ja no cal tanta gent com calia fa anys i no pensem que, en ser un tema tecnològic només sobren tècnics, també calen menys periodistes, administratius, conserges, documentalistes, directius ... Penso que afecta a tots els llocs de treball.

TVE ha començat a fer els deures i la resta de televisions amb més de quinze anys hauran d'anar seguint, d'una manera o d'altra, el camí.

De tota manera, això no te res a veure amb la discussió sobre la necessitat de mitjans de comunicació públics, i no cal estendre's en aquest tema perquè fent servir el comanament a distància a casa ja es veu de què estic parlant.

Ara que les teles són planes, les volem en relleu

Doncs sí, ja tenim aquí l'estereovisió domèstica!!!

I nosaltres que pensàvem que totes les experiències d'aquest tipus que han anat fent les teles de per aquí no passaven de brometes que fregaven el ridícul.

Doncs no, tot formava part d'una gran planificació i era una avançada de la tele en 3D que en 2D(ies) tindrem a casa.

Els motius

Com no podia ser d'altra manera, tots són econòmics.

El primer, les perpètues ganes de moure mercat que tenen els fabricants d'equipament domèstic i que busquen desesperadament escurçar el temps de reposició dels electrodomèstics.

El segon, la pressió dels operadors per a poder oferir més canals prémium o, com es deia abans, de pagament.

El tercer, l'engrescament de les productores per la gran acceptació que han tingut les pel·lícules 3D en el cinema i que esperen poder estendre a la televisió.

El quart, la "fàcil" adaptació dels broadcasters, i com aquest tema m'afecta, em permetreu que m'esplaï una mica més en el punt següent.

La producció

Fa poc vaig llegir un article d'en Phil Reed en TVTechnology que, parafrasejant Shakespeare, titulava "3G or not 3G, that is the question" i on posava en dubte la necessitat dels 3Gb/s per a les instal·lacions i els aparells que estem comprant i instal·lant. I és que un cop més i al crit del preu per preu sabata grossa, ens hem llançat a "lo más grande que haiga".

Ja sé que faig una mica de trampa però deixeu-me jugar als grans números: Estem fent instal·lacions que suporten 3000Mb/s per a formats de vídeo de 100Mb/s dels que, amb sort, l'usuari n'arribarà a rebre 10Mb/s ...

I és que, un cop feta la inversió i instal·lació, ens adonem que per a l'espectador el salt espectacular era passar de SD (televisió convencional) a HD (alta definició) però que no està tan clar que les televidents es canviïn la tele per a fer el salt d'HD-Ready a Full-HD, és a dir, que de moment els 1.5Gb/s ja són una bona plataforma per a anar tirant uns anyets.

Així doncs, i per a dissimular, diem que podem aprofitar els 3Gb/s per a passar dos senyals simultanis, els que forment l'estereoscopia del vídeo i per a poder-ho fer "només" cal:

• posar les càmeres per parelles, amb un joc de miralls que permeti la doble captació amb separació comparable a la distància entre ulls,
• empaquetar els dos senyals paral·lels d'1.5 Gb/s en un flux únic de 3Gb/s que serà el que tractarà la cadena,
• canviar el monitoratge per a poder veure què editem i
  
• empaquetar el producte per a la difusió amb compatibilitat amb els receptors.

El visionat

Ens podem centrar en quatre tipus de visionat, tot i que ja aviso d'entrada que, en qualsevol cas, cal canviar la pantalla.

La codificació per colors és el clàssic de les ulleres verdes i vermelles. El seu gran problema és que el mitjà afecta al contingut, com la codificació és per verd i vermell, els colors de la imatge queden mal parats.

El sistema més estès actualment és la codificació per polarització, el de les ulleres grises. Ara per ara és el de millor relació qualitat-preu.

També s'ha provat un sistema sense ulleres però el problema és que els espectadors han d'estar en punts concrets, no seguits, cosa que es contradiu amb la ideal imatge de la família en línia en el sofà del menjador.

I l'últim sistema és el de millor qualitat, tot i que s'endevina com el més car, i consisteix en unes ulleres sincronitzades amb la pantalla per a permetre que cada ull vegi només la part que li correspon.

Però, això tirarà endavant o no?

Jo no ho veig gaire clar però en el camp del cinema l'aposta pel 3D és forta i pel que fa a la televisió, la cadena Sky ja té un canal prémium que emet 3D via satèl·lit.

A l'IBC ja fa anys que es veu equipament, tant de captació com de monitoratge i visionat com equips que "upgraden" imatges normals a 3D (no, si per morro no quedarà). De tota manera, i veient la llargada de l'escrit, em reservo per a un futur article que tracti el material més a fons.

No vull tancar l'article sense deixar d'agrair a en Michel Proulx, director tècnic de Miranda i un mestre en tots els sentits de la paraula, no tan sols les seves explicacions sinó el seu entusiasme increïblement engrescador.